Jo denuncio

Jo denuncio la ment tant i tant tancada que tenen gran part del Govern Espanyol. Diuen que estem en un país democràtic, lliure i totalment neutre respecte el conflicte que hi ha entre Catalunya i Espanya, que ells fan tot el possible per trobar un equilibri positiu per les dos parts del conflicte.

L’únic que demana el poble català és tenir l’oportunitat de poder fer una consulta al proper 9 de novembre on es podran triar dos opcions (sí o no) a dos preguntes: Vols que Catalunya sigui un estat? En el cas afirmatiu, vols que sigui un estat independent?

Molt probablement els resultats serien molt positius per Catalunya, per tant des de Madrid ja s’ha dit que Catalunya no serà independent facin per la via que ho facin, se’ls negarà tot.  

Hi ha infinitat d’arguments a favor de la independència. En l’actual situació de lliure mercat Catalunya és més viable amb Estat Propi: fàcil concentració d’ajuts als sectors més capdavanters. Així opina la majoria d’experts nacionals i internacionals. A més, hi ha el dret de l’autodeterminació, en que la Declaració dels Drets Humans a Nacions Unides al 1970, va aprovar el dret d'autodeterminació a la doctrina del protocol internacional. En resum, tot poble té dret a la lliure determinació per enfrontar situacions de manca de representació o d'opressió per part d'un govern determinat.

Catalunya esgotarà totes les possibles vies per aconseguir la independència per tots els marcs legals, amb molta força i amb molta il·lusió, perquè Catalunya ha sigut, és i serà un país que no es fa enrere mai. Però si Espanya segueix dient no a tot el que Catalunya proposa, s’iniciaran vies il·legals com per exemple la independència unilateral, i no agradarà, però es farà tot el possible perquè el poble català sigui lliure.

Perquè no es podrà fer res davant d’un poble unit, alegre i combatent. Sí i Sí.

Jordi Picas Pagerols

Jo denuncio

Jo denuncio la infravaloració en la qual estan sotmesos els estudis musicals en el nostre país. Abans que res, m’agradaria esmentar que una de les principals motivacions d’aquest assaig és que sóc músic i dolen moltíssim les situacions en les quals moltes vegades ens trobem quan defensem els nostres estudis. La música és una de les carreres més extenses del panorama actual amb catorze anys ininterromputs obligatoris per a arribar a obtenir el grau superior d’aquest àmbit. Malgrat això, sembla a ser que per la gent del carrer no són pròpiament estudis, ja que més d’una vegada he sentit el diàleg que reprodueixo a continuació:

-          - I tu què voldràs estudiar quan acabis el Batxillerat?

-          - Jo tinc pensat de fer el grau superior de música.

-          - Ah, està molt bé! I de carrera normal, què faràs?

Poden ser molt diverses les causes que hagin portat fins a aquest extrem la valoració dels estudis musicals. Una de les principals, és que generalment la gent no és conscient de totes les hores que hi ha darrere d’un concert o actuació, els quals normalment no excedeixen les dues hores, però realment hi ha, sens dubte, més de deu vegades més de dedicació per a poder arribar a oferir aquell servei. Un altre punt digne de menció és que la vertadera feina dels músics es troba de portes endins, ja sigui assajant en grup, estudiant l’instrument en particular, component o bé dedicant-se a les matèries teòriques, i en el fons, la gent no es para a pensar en les hores d’estudi que, segons l’ESMUC (Escola Superior de Música de Catalunya) són d’un mínim de 30 setmanals a més de les 20 lectives. Relacionat amb aquest apunt, apareix el tema més espinós qualsevol que sigui l’àmbit del qual es parla: els diners. Més d’una persona m’ha arribat a dir que troba excessiu el sou que percebem els músics per algunes de les nostres actuacions, però, com he anat dient al llarg d’aquest escrit, no només cobrem per les hores que fem un concert sinó per totes les hores que hi hem dedicat anteriorment.

Per acabar, m’agradaria posar de manifest que la solució més efectiva a aquest problema latent en les societats musicals seria conscienciar i fer entendre a la gent que els músics dediquem moltes més hores a la nostra passió que les que realment es veuen al carrer. I és que aquest concepte és l’essencial per a desenvolupar exitosament totes les disciplines a les quals ens podem dedicar, però, a més, els estudis musicals porten incorporats els valors de constància, dedicació, treball, consciència d’equip i, per sobre de tot, l’amor i la passió a allò que fem: la música.

Lluís Gual i Gasull

JO DENUNCIO

Jo denuncio la manca de l’ús del català. Que s’ha de tornar a la Decadència, quan els castellans van suprimir el català quasi totalment? Que hem de tornar a passar els segles XVI, XVII i XVIII? Que s’ha de parlar el català amb por al cor de que algú et senti i et faci mal només per parla la teva llengua materna?

Com es pot veure en tota la història del català, sempre hi ha hagut alguna persona que ha volgut abolir el català, però per primer cop que han pogut quasi abolir-lo totalment va ser durant la Decadència i els tres següents segles.

No s’ha estudiat aquests tres segles com els segles de la manca total d’escrits en català? Fins quan no es va poder fer escrits oficials en català? Quantes persones, fins i tot, van morir per la seva llengua materna? Que hem de destruir tot el treball d’aquests màrtirs de la llengua?

En l’actualitat es pot veure que tota l’Espanya vol destruir el català, començant pels més xics. Que diríem si de cop no podrem llegir cap document en català? Que diríem de que els petits catalans no puguin sentir el català? Ens hem de deixar vèncer pels polítics espanyols i oblidar el català? No, no s’ha de deixar passar aquest important fet! Hem de lluitar pel català!

Quin català vol veure la seva llengua desaparèixer? Jo, personalment, no ho voldria, tot i no ser català. Crec que el català és més fàcil que el castellà. Té el català les pàgines plenes d’excepcions, però, quin sentit tindria una llengua sense cap dificultat?

L’única solució de sobreviure el català és la independència total d’Espanya, tan territorial com social. No vull ofendre els castellans, però Catalunya estaria millor sense els espanyols. No és així, catalans?

JO DENUNCIO LA MODA

Jo denuncio la moda ja que en la societat actual la moda marca la classe social a la que pots pertànyer,és una expressió cultural, marca la teva personalitat, és el medi de comunicació entre adolescents i sobretot marca el físic que ha de tenir una persona. Però hi ha d’altres que pensen que no és més que coses passatgeres sense cap tipus de importància. 

La moda al igual que el món que ens envolta indirectament ens diu com hem de ser físicament per poder entrar en aquell vestit que tant t’agrada, i parlo de vestit perquè aquest tipus de problemes el pateixen més elles que no pas ells. Les dones majoritàriament sempre ens deixem portar pel que dirà la gent del teu aspecte físic, que si estic gorda, que sinó tinc pits per du aquell escot, que si els pantalons arrambats al cos són molt macos però no soc capaç de comprar-los per que trobo que hem queden fatal i per tant he de baixar de pes... entre d’altres coses que sense que ens adonem acabem per no estimar-nos a nosaltres mateixes com a persones intentant ser la dona perfecta. Problemes com aquest comporten malalties tant greus que no tenen prou amb fer una mica d’esport i tenir una dieta saludable que han de recórrer a mètodes tant nefastes que acaben per portar-les al llit d’un hospital.

D’altra banda aquestes modes també comporten un problema secundari que són els conflictes entre pares i fills, pel fet de que et puguin dir que no els hi agrada com vas vestit genera discussions amb respostes dolentes com  “No ets tu qui ho fa servir soc jo i per tant m’ha d’agradar ami”. O pot generar discussions també la marca de roba que t’agradaria portar però que no pots comprar per la teva situació econòmica.

Una de les solucions seria educar millor a la societat per tal de que deixi de ser vanitós, deixar de mirar únicament l’aspecte físic, s’hauria de començar per trobar-se amb un mateix i posteriorment escollir la moda a la qual et sents millor.

JO DENUNCIO

Jo denuncio la selectivitat, pot semblar un tema molt ximple però per a molts dels estudiants que s'hi enfronten cada any és molt més que uns quants examens.

Primer de tot dir que no estic gens d'acord en que amb la edat que tenim ens facin triar el nostre futur, perquè la majoria de nosaltres no sabem que volem fer ni quina és la nostra vocació realment. La selectivitat és un camí ràpid i forçat pel qual ja es fa una selecció dels que valen i dels que no, i anar per la via ràpida no sempre és el millor, perquè com es diu " A poc a poc i bona lletra".
 Realment quins joves estan preparats per triar el que volen ser o saben realment el que volen ser? Quins joves estan preparats per rebre el si o el no?
Amb aquesta prova anomenada selectivitat l'únic que es fa es forçar als alumnes que no tenen les idees clares a triar una carrera qualsevol, la qual marcarà el seu futur perquè segurament serà del que treballaran en un futur, sigui proper o no. Molts alumnes s'equivoquen al entrar a una carrera que realment no és el que volen estudiar i el primer any ja pleguen perquè no reben cap motivació i es senten obligats a anar a unes classes que no els aporten res, perquè a la universitat ja triem el camí que volem dur i volem estudiar. Aquest fracàs fa que tots aquests alumnes que han abandonat en el primer any de carrera segurament estiguin un any en blanc sense fer res perquè no es poden matricular en cap altre universitat ni tampoc podran entrar al món laboral perquè no tenen cap tipus d'experiència en aquest món.
Per acabar tampoc crec que els alumnes amb 17 o 18 anys estiguin preparats perquè els hi diguin tu entres i tu no, perquè realment aquestes proves, em refereixo a la selectivitat, reflecteixen si aquell serà millor que tu o tu seràs millor que un altre? No conten les ganes i la vocació que tens tu per arribar a ser el que vols ser, ni molt menys tens un nom o et valoren com a persona, sinó que només conten la nota i únicament ets una nota entre mils.
Marcel Carrera Baz

JO DENUNCIO

Jo denuncio el menyspreu i la manca d'interès cap al sector de la cultura. Quan em refereixo a cultura vull dir: teatre, cinema, concerts, etc. Ara per ara, no es dóna gaire importància a aquest àmbit de la societat i crec que és un dels punts forts d'una societat. Un clar exemple el podem veure en ciutats com Londres o Nova York que gràcies als seus esforços per promoure la cultura, més altres factors,  han pogut esdevenir una de les ciutats més importants del món.

La causa principal del poc interès per la cultura és la crisi econòmica. Aquesta crisi va començar afectant a l'economia però ha acabat afectant a la societat. En altres paraules, la crisi econòmica també ha passat a ser social, cultural, política, etc.
Unes entrades per a una sessió de cinema et poden valer 7 o 8 euros, unes entrades de teatre o teatre musical poden arribar als 50, i quan parlem de concerts de grans magnituds poden arribar a quantitats astronòmiques. Així doncs, ni que moltes vegades pensem que els millors catants i els millors actors cobren una gran quantitat de diners per cada actuació, també s'han de tenir en compte aquells cantants, músics i actors més humils que se'ls fa difícil poder dedicar-se plenament a la cultura.

Una possible solució seria la baixada de l'IVA, ja que l'Impost del Valor Afegit ha augmentat molt en els darrers anys i sobretot s'ha notat en aquest sector. Malgrat tot, les companyies teatrals, cinemes, entre d'altres, han intentat mantenir el valor incial dels seus serveis per tal que la gent continui anant-hi. Una altre possible solució podria ser la promoció i publicitat d'aquestes actuacions. Cal dir, però, que aquí a Catalunya s'ha fet molt bona feina per fer que aquest àmbit no decaigui més.


Tanit Venturós Marco

Jo denuncio

Jo denuncio la falta de suport, ajuda i subvencions al sector ramader, des de fa molts anys que en el món es practica la ramaderia, és un sector amb molta història, però que cada cop més hi ha un descens de la pràctica de la ramaderia en el nostre país, entre altres motius aquest descens és per causa del poc suport i ajuda que tenen els ramaders.

Per experiència familiar puc dir que en els últims anys aquest sector ha obtingut molt poques subvencions i ajudes per part del govern, i això ha fet que molta gent hagi decidit vendre el poc bèstia que tenien perquè tenien més despeses que beneficis i així deixar la professió familiar que ha anat passant de generació en generació.

El cost per mantenir una explotació ramadera és molt alt, ja que el bèstia té unes despeses altes, ja sigui en el menjar com en el cost dels veterinaris alhora de fer el sanejament, assistir en un part, etc.

Totes aquestes despeses les ha de fer front el ramader i sí que potser hi ha alguna ajuda econòmica per part de govern però per obtenir-la s'ha de fer mil gestions i al final és molt petita i no acaba servint de gaire cosa aquesta ajuda.

Altres coses que fan que els ramaders estiguin ja farts és el cas del menjar i de la gent, el bèstia, ja sigui vaques, ovelles o altres animals, durant la temporada de la primavera a la tardor solen pasturar per camps i aquesta temporada coincideix amb l'època de què hi ha més excursionistes o turisme per allà i això fa que molta gent, poc sensible amb la feina del ramader, deixi tanques obertes per ells passar i això causa que el bèstia s'escapi del camp on estan pasturant. També una altra cosa on les persones hauríem de tindre més consciència és que el bosc o camp per on estem anant d'excursió i hi ha bèstia s'ha de mantenir net com així evitar que hi hagi incendis i que això causi que el ramader perdi bèstia en l'incendi o que el camp o bosc on solien pasturar les seves vaques o ovelles quedi cremat i no puguin anar a pasturar.

Una altra cosa és que cada any que passa els ramaders obtenen menys beneficis per la venda del seu bèstia, per exemple fa 5 anys potser una vaca la compraven al ramader per 300€ per vendre-la després el carnisser a la carnisseria i actualment potser només li compren per 150 o 200€, com podem veure la diferencia és alta i si li compren al ramader el bèstia a un preu molt baix, fa que el ramader tingui bastants pèrdues perquè no li surt a compte tot el cost que té l'animal. Per entendre'ns, el bèstia no entén de crisis, menja i veu igual que sempre.

Com a solució sobre el que he dit anteriorment i sobre altres coses que fan que el sector de la ramaderia estigui en auge, serien que el govern protegís més el sector primari, li dónes més suport i destines més diners en subvencions per evitar que ramaders hagin de deixar la seva feina familiar per no poder fer front a les seves altes despeses. Però el govern no ha de ser l'únic que ha de donar més suport en aquest sector, sinó que nosaltres, els ciutadans, també hem de valorar més la feina dels ramaders i tindre més cura i consciència quan anem al bosc o al camp. I a l'hora d'anar a comprar, comprar aliments de la nostra terra perquè buscant el més barat perjudiquem a tothom.

JO DENUNCIO

Jo denuncio una cosa que poques persones aprecien però que si algun moment se la paressin a pensar potser actuaria la gent millor. Denuncio que es valori poc la música escrita, treballada, la poca apreciació pel pensament de la gent, i que s'apreciÏ més músiques que encara que estiguin de moda i a tots agradin, són poc treballades. Dic això per exemple amb una simple comparació com és l'èxit per la música house o bé el rap. Sóc partidari de que en les cançons de poc so o que no comporten gaire moviment ens aburreixen, però també tenen la seva part positiva com totes esclar. Ensenyen valors de la vida, mostren problemes del dia a dia que tots i cadascú de nosaltres ens haurem de trobar a la vida, et fan reflexionar sobre els teus actes, a casa, a qualsevol lloc, i a vegades ajuden a millorar a un mateix. Respecto que tothom escolti i li agradi la música que ell o ella vulgui, però faig una mena de crida per aquells que ho vulguessin comprovar, no a curt termini, sino a mida que transcorrin els dies d'anar comprovant si alguns d'aquests efectes que he esmentat són correctes, n'he esmentat pocs, això cadascú és lliure de treure-hi les seves pròpies emocions, sentiments, opinions que aquest gènere us provoqui. Denuncio aquest fet perquè no trobo bé que la música pensada, treballada, escrita sigui menys important o menys valousa que una música que és tot fet amb ordinadors i programmes i masses secrets no té. La música escrita per mi té un valor especial, abans com molts de vosaltres, no la valorava, pero mica a mica si que vaig conèixer-ne els seus efectes. A part de ser música escrita és cultura, és esforç i és treball. Potser pensareu que estic boig, de fet, potser molts ja ho penseu però el fet es que m'agradaria que en algun moment, si us sentissiu sols o qualsevol cosa, creguessiu per un moment en les meves paraules i intentessiu buscar els efectes d'aquest gènere per sobre de tenir preferències per altres tipologies, que com he dit tot és respectable i no obligo a ningú. 

La meva conclusió és que la música escrita és tant o més valuosa que la música que ens embogeig a una discoteca. Inclús atreviria a dir que és millor, potser més aburrida, això va a gustos, però és cultura.

Aquí us deixo noms d'artistes que a mi personalment m'inspiren en situacions: Nach, Rapsusklei, Toteking, 2pac, Biggie.

Gràcies per la vostra atenció

Oriol Corneli Costa

JO DENUNCIO

Jo denuncio les condicions que alguns dels alumnes d’ESO i Batxillerat hem de conviure diàriament. 

Ja fa més de sis anys que al costat de casa meva varen inaugurar un nou institut d’ESO, el SES Serra de Noet;  fins aquí seria la cosa més normal del món. Falten aules per aprovisionar l’augment d’alumnes de Berga i el Berguedà, doncs fem un institut nou! La sorpresa ja va ser quan  en comptes de construir un Institut d’obra i en condicions pròpies del segle que vivim, va ser la descarrega d’uns quants mòduls prefabricats de planxa,( molt propis de les empreses de construcció quan van a fer una obra i que solen ser provisionals d’uns mesos) encerclats per una barres de ferro per limitar el carrer on passen els cotxes del pati on surten els adolescents a l’esbarjo.

 La cosa no acaba aquí, es va prometre els alumnes que en aquells moments començaven primer, que seria una cosa esporàdica i temporal. Ja passem a sis  anys des de aquell 2008. No cal dir que les condicions on un estudiant ha de passar quatre anys de la seva vida no son les millors. Patir constantment les condicions climàtiques del moment, ja sigui amb calor, o fred, o en el pitjor dels casos quan  fa un parell d’ anys es va haver de desallotjar l’institut per fortes ventades, per poder garantir la seguretat dels alumnes.

A més d’aquest símil d’Institut, tenim també els barracons de Batxillerat de l’Institut IES Guillem de Berguedà on les condicions són les mateixes.

Vull pensar que la solució per aquest problema és prioritzar la destinació de diner públic. Si contem tots els diners que es varen gastar en el seu moment a fer tot aquest projecte d’obra, potser tindríem els terrenys i fonaments d’un segon institut. I si el nostre govern s’agafés el sistema d’educació com un projecte de futur on invertir és prosperitat, no es malgastarien els diners públics que surten de la butxaca del contribuïen.

JO DENUNCIO

El de quedar-se embarassada no és una cosa impersonal, així doncs, jo denuncio la imposició de la llei contra l’avortament que es va imposar fa uns mesos a Espanya.

Sincerament penso que una dona ha de poder decidir què vol fer en el moment que sap que està embarassada. Hauria de tenir el dret a decidir si vol tenir aquest fill o filla per poder donar-li tot el què necessiti. També pot passar que la dona es quedi embarassada, i pel simple fet de no veure’s preparada per formar una família amb la seva parella decideixi avortar. Un cas molt diferent seria el d’una dona que s’ha quedat embarassada com a conseqüència d’un abús o violació; i molt pitjor encara és el cas d’aquelles dones que tot i voler formar una família amb la seva parella, en les primeres ecografies se’ls ha informat que el seu fill o filla té un tant per cent molt elevat de patir una malaltia neurodegenerativa o algun altre tipus problema que el pot afectar tota la vida.

És per tots aquests motius que aquesta llei mai no s’hauria d’haver aplicat ja que actualment nomes poden avortar aquelles famílies que tinguin una quantitat de diners molt elevada, havent-ho de fer en clíniques de països estrangers, com ja s’havien vist obligades a fer molts anys enrere. Així doncs podem afirmar que amb l’aplicació d’aquesta llei el que hem fet és anar un pas enrere. Tanmateix, les famílies que no es poden permetre el cost tan elevat que té haver d’abandonar el país per anar a avortar a un altre, es veuen obligades a fer-ho en clíniques clandestines en el mateix país, tal i com es feia dècades abans i amb unes condicions pèssimes, deixant de banda la seva seguretat.

D’aquesta manera, denuncio la llei contra l’avortament impulsada pel ministre Gallardón i defenso que el dret d’avortar és una decisió que només hauria de prendre la dona la qual es troba amb una situació determinada, valorant tots els factors. Només hauria de ser decisió seva. La solució a aquest gran problema és una, i tots la sabem: impugnar aquesta llei.

JO DENUNCIO

Jo denuncio un fet que m’afecta a mi i a totes les persones que, com jo, pateixen celiaquia; els alts preus dels productes sense gluten.

Trobo totalment injust que una persona la qual no pot menjar tots els aliments a causa d’una malaltia, hagi de pagar el doble o el triple per un producte que li salva la vida. És veritat que en els darrers anys la gent està més conscienciada respecte a aquesta malaltia i que ha augmentat la productivitat i la varietat de productes sense gluten, però de què serveix que puguem trobar més aliments si el seu preu és més alt que un aliment amb gluten?

Les persones celíaques no trien haver de menjar aquests productes per voluntat pròpia, és una obligació, ja que si no es segueix una dieta adequada repercuteix en la seva salut. Els aliments sense gluten són la medicació diària i, de moment, l’única manera d’afrontar la malaltia, per tant aquests productes haurien de ser considerats de primera necessitat.

Crec que aquests aliments haurien de valdre igual que els aliments normals perquè l’economia de cada persona és diferent i no tothom s’ho pot permetre. A més, cal tenir en compte que la celiaquia és una malaltia genètica i, per tant, hi ha la possibilitat que més d’un membre de la família la pateixi, cosa que encara incrementaria més la despesa en la compra d’aliments.

La solució per aquest problema seria abaixar els preus dels aliments lliures de gluten i donar més ajuts perquè les economies familiars no es vegin afectades pels alts preus  dels productes.

Jo denuncio

Jo denuncio la igualtat. Aquesta és defensada per molts, doncs pot semblar que és el més just que tothom tingui el mateix, tan materialment (llar, ingressos, ...)com immaterialment (drets, llibertats,...) i en un principi es podria dir que sí que és o almenys hauria de ser així, però una visió més àmplia d’aquest pensament manifesta la injustícia a la que se sotmeten les persones al ser tractades igualment sent i tenint comportaments tan clarament diferenciats. En aquest món no hi ha dues persones iguals, pel que és lògic que no es pugui tractar d’igual manera a un que a l’altre. Amb això no m’estic referint a la immigració, i tampoc estic ocultant darrere aquest escrit una ideologia misògina i masclista, doncs defenso que des del naixement tothom, i dic tothom (homes, dones, catalans, castellans, sud-africans, xinesos, homosexuals,...) , té un principi, si no igual, semblant, pel que es manté la justícia dins la igualtat, això, però, no vol dir que amb el temps i la consegüent demostració de les capacitats d’un mateix aquesta regla no canviï. Vull dir, doncs, que mantenint la igualtat no es pot mantenir la justícia, demano una igualtat d’oportunitats, no una igualtat absoluta.

Un exemple molt proper d’això en el camp laboral seria que, per llei, homes i dones són iguals, però a la pràctica hi ha més ascensos masculins que femenins. S’ha demostrat que la discriminació positiva envers les dones en l’àmbit legal és la millor solució, per tant, per trencar amb una desigualtat se’n pot usar una altra i així, la desigualtat i no la igualtat pot produir una situació de justícia.

Si be fins ara he tractat la igualtat i la justícia, és del meu parer pensar que encara em falta manifestar la meva opinió d’aquestes dues lligades amb la llibertat. En poques paraules, la igualtat s’ha de sotmetre a la llibertat, i aquesta a la justícia. Si un té una llibertat, però en el seu ús trepitja el dret d’ algú altre el primer no podria exercir-la, mentre que un segon amb la mateixa llibertat, que pogués fer-ne ús sense efectes negatius si que la podria exercir, i així la justícia es mantindria però no la igualtat. Un exemple per a entendre-ho més be: tothom té dret a escoltar música, a les persones A i B els agrada la música forta, l’A viu en un bloc de pisos, mentre que el B viu envoltat de no-res. Només la persona B té la llibertat de posar música forta, ja que els veïns de l’A tenen el dret de no sentir la música. És així que, tot i inicialment ser iguals, A i B, que tenen els mateixos drets són tractats desigualment, però tot i així justament.

Jo denuncio

Jo denuncio la manca de recursos públics envers l’educació i la sanitat. Actualment en el nostre país està patint unes grans retallades que afecten directament a aquests dos àmbits.

Des del meu punt de vista perquè hi hagi l’estat del benestar s’han d’assegurar aquests dos grans pilars com són l’educació i la sanitat. si un país inverteix en educació i aconsegueix extreure el màxim de cada alumne la societat d’aquella generació funcionarà ja que tothom podrà donar el màxim d’ell mateix. La sanitat és molt necessària en l’estat del benestar ja que vetlla per la salut dels ciutadans i crea una seguretat en tots ells.

Hi ha molts països, la majoria al nord d'europa, on tenen aquesta creença i inverteixen molts diners en sanitat i en educació. Encara que a vegades es creu que quantes més hores vas a classe més aprens però això és mentida ja que a aquests països fan menys hores lectives, a les tres de la tarda com a molt tard són a casa, i els seus resultats són molt superiors. 

A l’estat espanyol aquests dos punts fonamentals s’estan destruint poc a poc ja que es dona preferència a salvar l’economia i per tant a rescatar els bancs que no pas a garantir el estat del benestar tant essencial per les nostres vides. Per això jo denuncio la falta de visió de futur de l’estat al prioritzar l’economia abans que l’educació i la sanitat, penso que si hi hagués aquesta visió de futur es crearia una educació amb tots els recursos necessaris perquè la pròxima generació creixi amb uns bons fondament i siguin el pilar del futur.                                                          

JO DENUNCIO

Jo denuncio l’escalfament global que s’està produint avui en dia. Actualment es tem que l'escalfament global és capaç de desencadenar canvis bruscs de temperatura. Les dades dels observatoris climatològics de tot el món revelen que la temperatura mitjana del planeta ha augmentat mig grau en els últims 100 anys.

L’efecte hivernacle ha augmentat molt a causa de la contaminació que hi ha en l’atmosfera. Aquest fet provoca que els gasos retinguin molta calor a prop de la superfície de la Terra i que en l’últim segle hagin augmentat les temperatures. Una de les causes principals és l’activitat humana, la qual produeix unes substàncies que fan que augmenti l’efecte hivernacle, com els gasos CFC, que són els principals responsables del deteriorament de la capa d’ozó, que protegeix la vida de la Terra. La contaminació fa que augmenti la quantitat de gasos.

Una solució important seria participar en iniciatives, campanyes o bé associacions que organitzin un estil de vida acceptable. D’altra banda, per reduir els gasos de l’efecte hivernacle com el diòxid de carboni, s’haurien de disminuir els combustibles fòssils, utilitzar electrodomèstics i aparells de baix consum. També és recomanable agafar transport públic per tal de minimitzar el pes d’aquest gas. Tancar els llums quan no els necessitem i utilitzar paper reciclat. El procés de reciclatge del paper requereix menys energia que el d'obtenció de paper a partir de la fusta. A més a més, així podem salvar molts arbres. 

JO DENUNCIO

Jo denuncio la dictadura dels vots, la manca de democràcia que estem vivint en aquests moments i especialment al nostre país, Catalunya.

Vivim amb la Constitució Espanyola des de fa 36 anys, els mateixos que va durar la dictadura el nostre país, i encara no hem assolit una democràcia plena com poden tenir països tan avançats com Estats Units, Alemanya i altres de l’entorn, i prova d’això la tenim entre nosaltres amb la petició de celebrar una consulta per la independència, que la dictadura dels vots no ens permet d’organitzar-la, emparant-se en una constitució, que si bé vam votar ara en resulta estranya i prohibeix els anhels de llibertat del poble de Catalunya.

Aquesta situació ha esdevingut com a conseqüència de les majories polítiques del Govern d’Espanya, ja siguin del Partit Popular (PP) o bé del Partit Socialista Obrer Espanyol (PSOE) i del fet que, per anar en contra  de Catalunya, totes les forces del Congrés dels Diputats parlen en una sola veu, que és la de fer callar el desig de la llibertat del poble Català. Això és democràcia? Les persones no poden decidir el seu futur? Sembla ser que em la democràcia Espanyola i sota la Constitució de 1978 això no és possible. Ens manca educació democràtica.

Al meu entendre la solució d’aquesta qüestió ha de passar, de forma inexcusable per una llei de consultes al Parlament de Catalunya i, com que probablement qualsevol llei o resolució que emani de les Institucions Catalanes serà anul·lada pel Tribunal Constitucional,  només ens queda l’empara de les Institucions Europees les quals, més avesades a la democràcia, permetin el poble Català poder decidir el seu futur.

JO DENUNCIO

Jo denuncio la manca d’educació, envers la societat, de les generacions que actualment s’estan formant. Segons fonts consultades es defineix educació com la manera correcta de comportar-se amb l’altra gent. Personalment, crec que l’actuació correcta de les persones envers altres hauria de ser quelcom involuntari tot i que les famílies haurien de vetllar per l’educació del seus fills, no tant en la d’ampliar els seus coneixements (que també, tot i que ja es dóna per suposat) sinó en la del respecte envers la resta. Aquest respecte s’hauria de potenciar des de la infància ja que sinó acaben creixent, formant-se i desenvolupant-se seguint unes pautes que no són les adients per assolir un màxim respecte i una millor convivència en un món que canvia constantment.

Aquesta falta d’educació al mateix temps, sovint, és promocionada/transmesa per “espectacles televisius” que no respecten els drets de les persones ni tenen en compte les conseqüències que poden suscitar aquest tipus de programes.

Malauradament, aquesta conducta errònia envers la societat no només la trobem en els més xics sinó que també en adults que potser a causa de les circumstàncies en que han d’intentar sobreviure busquen una felicitat individual i no col·lectiva.

Realment si es vol aconseguir una societat millor basada en l’ igualitarisme s’ha de canviar la mentalitat a tots aquells que no inculquen, i tampoc pretenen fer-ho, als seus fills les “normes de convivència” d’aquesta societat. Per tant, una solució seria que els pares tinguessin més consciència del futur dels seus fills. És inviable que les escoles cada vegada més s’hagin d’adaptar a uns alumnes que tenen infinites coses a la ment menys el que hi haurien de tenir i que per inèrcia es dirigeixen als mestres de forma incorrecta.

Potser si que la felicitat es pot aconseguir sense respecte, però el que no es pot pretendre és que les futures generacions no compleixin amb les normes morals.

JO DENUNCIO

Jo denuncio les conseqüències de l’era tecnològica, tal com l’aïllament social, la manipulació de la informació dels mitjans de comunicació a la societat actual o la invasió de la propietat privada.

En primer lloc, l’aïllament social és un efecte secundari greu causat per les noves tecnologies. Actualment, la comunicació en la societat desenvolupada ha generat la dependència d’un aparell tecnològic, ja sigui un mòbil, un ordinador, etc. Com a conseqüència d’això, hi ha hagut una pèrdua important dels valors humans com és l’enfrontament de les situacions cara a cara, la pèrdua de suport emocional o el contacte humà.

En referència a la manipulació dels mitjans de comunicació és un fet antic però que s’ha agreujat en els darrers anys. La major part de la població es creu tota la informació transmesa pels mitjans de comunicació al peu de la lletra. No obstant, és evident que existeix certa manipulació en la informació donada, ja que s’informa majoritàriament de la part que interessa que sàpiga la societat, obviant així part de la informació, part de la veritat, distorsionant així la nostra realitat i concepte del què passa al món.

Per últim, la invasió de la propietat privada també ha sigut un desencadenant de l’era tecnològica. Recentment, s’ha informat a la població que agències d’investigació utilitzen les xarxes socials com un mitjà d’espionatge en el que violen completament la privacitat d’una persona.

Una manera d’erradicar alguns dels problemes plantejats és el fet  de conscienciar i educar la societat a nivell moral, involucrar al poble en les conseqüències que poden desenvolupar-se si cadascú només busca el seu interès personal en comptes de treballar en el col·lectiu humà.

JO DENUNCIO

És potser, en la majoria de casos, l’entusiasme, la passió, el que ens manca als humans, avui en dia. En massa ocasions, els nostres pensaments envers l’acció de dur a terme un esforç tendeixen a la negativitat i el pessimisme.

Com tots saben hi ha crisi, fam, conflictes bèl·lics, corrupció... Tot i així, la societat actual es troba en un moment bo, la vida al planeta ha millorat respecte als nostres avantpassats, pensa en això a l’hora de dir que les coses van mal dades? És tan senzilla la crítica i tan poc comú l’elogi. Quan quelcom és insatisfactori per la societat, aquesta ha de localitzar el problema, analitzar-lo i d’aquí extreure’n les bones i les males conclusions, els peròs i els contres que suposa, posar-ho en una balança racional i, sense recórrer al dramatisme, cal plasmar i buscar solucions fructíferes, i a l’hora de dur a terme aquestes, fer-ho amb empenta, ganes i passió, ja que una solució és coneguda com el resultat que satisfà a les condicions plantejades inicialment.

I aquest no és un paper de les institucions i els individus cabdals mundialment, és un paper dels ciutadans del món, ja que el món és de tots, cada un de nosaltres és un petit gra de sorra, així dons, per aquesta regla de tres, el que faci vostè m’afectarà a mi i viceversa. Per exemple, si vostè és una persona que té una gran capacitat de posar forces i entusiasme a les accions que du a terme al dia a dia, i jo, en canvi, vaig fent les mateixes tasques que vostè però sense ganes, tan sols per diners, com ho veu? Si s’hi para a pensar, es veu claríssim que hi ha un valor afegit en la vostra persona, un avantatge competitiu en l’àmbit laboral, una preferència a la persona que sent el que fa, que es mou per alguna causa humana de veritat, no una causa material. 

Cal posar amor al dia a dia.

Jo denuncio

Jo denuncio el fet que els interessos econòmics estiguin per sobre del dret de les persones a tenir una vida digna. Això no és nou, però ara que podem accedir a la informació més fàcilment, ho podem comprovar cada dia. A més, amb la crisi econòmica, s'està agreujant el problema.

Un dels molts exemples del fet que denuncio són els desnonaments. És moral que un banc faci fora del seu pis a una família per no poder fer front al pagament d'una quota de la hipoteca? Si bé és veritat que hem de pagar tot allò que comprem, sigui un pis o una barra de pa, penso que el dret a un habitatge digne és fonamental per a les persones. Això és especialment greu en el cas de les famílies amb nens petits o la gent gran, ja que són els col·lectius més desfavorits. En alguns casos extrems, els desnonats arriben a suicidar-se, desesperats davant un fet que els supera. Una societat del benestar, com la nostra, no pot permetre que es produeixin situacions tan greus com aquestes.

Encara és més preocupant que les institucions, que haurien de treballar pel bé comú, es posin del costat dels bancs en comptes d'intentar buscar una solució per a la situació precària que viuen milers de persones al nostre país. Fins i tot hem pogut veure com coneguts polítics han criticat les plataformes que ajuden els desnonats.

Aquest és un cas complicat, ja que els bancs es resisteixen a perdre beneficis, però crec que si les institucions tinguessin una voluntat real de solucionar-ho, podrien fer-ho fàcilment. Els bancs, que són propietaris de la majoria de pisos buits construïts abans de la crisi econòmica, els podrien cedir a les famílies desnonades a canvi d'algun servei com a contrapartida, ja que en la situació actual no podran donar sortida a aquests pisos en el mercat immobiliari. Aquesta mesura ja s'ha començat a aplicar en alguns municipis, demostrant d'aquesta manera que quan les institucions estan al costat de la ciutadania en comptes dels interessos privats, la societat en surt beneficiada.

 

Jo denuncio

Vull denunciar un tema que cal frenar el més aviat possible perquè ens afecta i ens acabarà afectant a tots, el maltractament animal.

El maltractament dels animals ja fa temps que dura. Abans els animals es feien servir per a la guerra o també com a objectes de càrrega per a l’agricultura. Però la situació ha anat empitjorant. Pel que es veu, hi ha persones que creuen que maltractant-los els estan ajudant; d’altres ho troben una diversió, com per exemple els animals que es fan servir per els circs o els zoològics; llavors hi ha aquells que ho troben una festa i ho declaren patrimoni cultural, com és el cas de la tauromàquia (correguda de toros) a Espanya; i per últim, hi ha aquelles persones que estem en contra del maltractament animal, ja que se’ls pren tota llibertat i se’ls sotmet a ordres que no tenen perquè fer.

Jo crec que el maltractament animal es produeix perquè l’ésser humà no te cultura del cuidat i la responsabilitat que implica tenir un animal. Molts veuen els animals com a objectes. Hauríem de ser educats des de ben petits a tenir cura i a cuidar-los.

Una de les preguntes més freqüents sobre aquest tema és: Si estàs en contra del maltractament animal, perquè menges carn? Pel que he vist, la majoria de la gent (incloent-m’hi a mi) que està en contra del maltractament animal menja carn de qualsevol tipus. Hi haurà gent que pensarà que aquesta gent som uns hipòcrites, però jo diferencio dues actituds. Una cosa és menjar carn de determinats animals per poder alimentar-te (això formaria part de la cadena tròfica dels ésser vius). I una altra cosa és matar animals per diversió com per exemple tallar l’aleta d’un dofí i després deixar-lo tirat al mar.

La solució per aquest problema seria tenint una mica més de consideració pels animals, ja que ells ens han ensenyat molts coses. També és important tenir en compte que els animals són éssers vius com nosaltres, i per molta gent, són com un més de la família. És a dir, hem de prendre consciència sobre el mal que li causem a éssers que senten i pateixen com qualsevol de nosaltres.

El simple fet de veure que un animal està patint i més quan és un animal en perill d’extinció, ens afecta a tots i ens fa col·laboradors de la destrucció de la nostra terra. Com diu el refrany: “El que no vulguis per tu, no ho vulguis per ningú”.

Jo denuncio

Jo vull denunciar un fet amb el que m’he trobat ara que em es començo a plantejar el meu futur acadèmic. Per un estudiant espanyol, cursar una carrera dins d’Espanya li és bastant senzill –tot i que és veritat que cada cop és més car- ja que pot recórrer a diversos ajuts econòmics que facilitin els seus estudis. Per exemple si tens molt bones notes al Batxillerat, pots optar a la matrícula d’honor tenint el primer any de carrera gratuït, així com altres ajuts econòmics depenent del ingressos dels pares. Però en el moment que un estudiant espanyol decideix que, pels fets que siguin, vol cursar la seva carrera a l’estranger, tot es complica. Tot i que tinguis casi un 10 de mitjana del batxillerat; tot i que t’esforcis cada dia en treure molt bones notes; tot i que facis tot el que estigui a les teves mans per buscar una beca, no en trobes cap. I és que el govern dedica molt poc del pressupost del que disposa a l’educació, quan aquesta hauria de ser una de les principals prioritats, perquè, si perdem l’educació, què ens queda?

Després la gent es pregunta, què ho fa que els científics més famosos, els escriptors de més èxit i, en general, les persones al capdamunt dels respectius àmbits acadèmics, no siguin d’Espanya? I veiem clarament la diferència, per exemple amb Holanda. A holanda es dedica molta part del pressupost a l’educació i, si un holandès decideix anar a estudiar a l’estranger, li paguen els estudis! No hi hauria d’haver aquestes diferències entre països. A vegades sembla que Espanya sigui un país del tercer món.

La solució per aquest problema seria que, des del govern espanyol, es reconsideressin quines són les seves prioritats i amb què haurien d’invertir; en grans i luxosos edificis innecessaris i sous infinitament exagerats, o en el futur de la seva societat?

JO DENUNCIO

Vull denunciar un fet que des del meu punt de vista afecta a tots els equips tan locals com visitants que han de jugar dintre el pavelló de Berga i els seus aficionats. Em refereixo a l’estat lamentable de la teulada del pavelló de Berga, que actualment serveix més de colador que no per desenvolupar la funció bàsica d’una teulada, protegir de la pluja. Els dies que plou els equips no poden fer us de la pista perquè queda coberta d’aigua per les nombroses goteres que presenta la teulada. La solució sembla fàcil, es va arreglar el  pavelló vell per poder dur a terme la practica d’esports en pista, però sorpresa! El pavelló vell arreglat fa pocs anys també presenta goteres, apart que el tipus de terra no seria el més adequat per la pràctica esportiva.

El pavelló tot i tenir uns quants anys no te res a envejar a altres pavellons més nous que he visitat. El problema és que quan van construir el pavelló molt avançat per l’època van estalviar-se diners sobretot en la teulada. La teulada del pavelló es formada per un conjunt de plaques metàl·liques unides entre si per uns quants claus. El problema es que l’aigua es filtre entre les plaques i els claus i d’aquesta manera es generen les goteres que tantes molèsties provoquen. S’ha intentat alguna solució com per exemple posar un compost que tanqui la obertura entre les plaques i els claus, però dura poc temps perquè amb els canvis de temperatura es trenca.

La solució que s’hauria d’haver pres fa molt de temps és canviar tota la teulada, concretament fer una teulada amb un sistema diferent ja sigui per mitja de teules o qualsevol altre mètode que asseguri l’aïllament complert de la pluja. La solució requereix una gran inversió però és la solució definitiva a aquest problema que fa tant de temps que patim.

Jo denuncio

Jo denuncio la falta de vocació que tenen algunes persones al exercir un treball. En aquests moments de crisis on tantes persones es troben en situacions adverses i sense feina; vull denunciar la manca d’ il·lusió en que algunes persones s’ agafen la seva professió, ja siguin mestres, empresaris o policies. Algú podria pensar que això no pot millorar ja que les persones som com som i si algú es “vago” ho és i punt, però jo crec que  no es realment així, tots podem millorar en molts aspectes.

M’ agradaria que aquestes persones s’ adonessin que realment són uns privilegiats, que tenen la possibilitat de guanyar un sou, encara que sigui baix, i poder tirar endavant. Per aquest motiu, demano a tots aquells/es que no realitzin el seu treball de cada dia amb suficient il·lusió, ganes i esforç que es parin uns moments a pensar amb les persones que es lleven cada matí sense saber si podran menjar o posar-se unes sabates noves perquè les velles s ‘ han trencat i en aquelles altres que cada día surten a buscar un treball. Només si elles mateixes s’ adonen que no estan donant el màxim, i decideixen millorar, crec que la societat milloraria en molts aspectes relacionats com l’educació i la sanitat.

Tot això dit fins ara, també seria aplicable a tots nosaltres, els estudiants, que en molts moments no dediquem prou esforç i sobretot il·lusió a la hora d’ anar a l’ institut o de fer les tasques diàries que els professors ens manen. Per aquest motiu, tots ens podem fer una crítica personal i preguntar-nos “Estem satisfets amb el nostre treball?” o “Podríem fer les coses amb més esforç?”. Com ja he dit abans, si tots ens preocupem de millorar personalment, la societat millorarà... i molt!

Jo denuncio

Jo denuncio
Penso que la situació en que es troben actualment moltes famílies d'arreu del país és injusta i inhumana en una societat avançada com la que vivim. I és que, aquestes famílies no poden satisfer ni tan sols les necessitats més bàsiques, com ara l'alimentació. Mentrestant, es desperdicien tones de menjar cada any en el mateix territori. Com pot ser que llencem el menjar, mentre dos milions de persones passen gana a Espanya? Crec que amb la quantitat de menjar que es tira als restaurants, als supermercats, a les botigues o a les festes, es podrien cobrir les necessitats alimentàries de  totes aquestes persones sense haver de recórrer als  ajuds socials, a buscar pels contenidors, o a passar gana.
Estic convençuda que aquest fet es deu a l'esperit consumista que impera a la societat en general. Molts compradors s'abasteixen d'una quantitat exegerada d'aliments, que en relitat no necessiten i acabaran per desaprofitar. Un altre motiu és la productivitat desmesurada de moltes  empreses alimentaries, grans superfícies, multinacionals, etc, perquè fabriquen més del que el mercat pot absorbir, i en pocs casos s'aprofiten els excedents. La crisi econòmica del moment ha empitjorat aquest fet i l'ha posat en evidència.
Podriem erradicar aquesta situació fent coses tan senzilles com:  una llista de la compra abans d'anar a l'establiment, que ens servirà per evitar  caure en les tècniques de màrqueting de les empreses alimentaries i, per tant, comprar menjar en excés; elaborar una llei que obligui a les empreses productores d'aliments i grans supermercats a fer pública la quantitat de menjar que despilfarren, de manera que la intentarien reduïr per a donar bona imatge de cara al públic; fer una llei que obligui als grans productors alimentaris a donar els excedents, que igualment llencen, als bancs d'aliments o organitzacions de recollida d'aquests; aplicar la mateixa normativa per als supermercats que llencin els productes que no poden vendre per estètica o que estan a punt de caducar, sense estar malmesos (productes merma); educar  la societat des de la infantesa  entorn d'aquest tema, procurant que aprenguin a valorar el menjar des que són petits. Per últim, s'ha d'intentar canviar la visió de la societat sobre els aliments, acostant-nos més a cultures com la Xina, on desaprofitar el manjar és molt mal vist i una falta d'educació i respecte cap als cuiners, agricultors, i les persones en general.

I tu, què sospites?

El segle XIX és un segle crític, un segle de denúncia i de sospita. Molts àmbits de la vida són una aparença darrera la qual hi ha amagada una realitat negativa o injusta. Què en sospites tu, del món que t'ha tocat  de viure? Segur que hi ha moltes pautes, costums, lleis....que no acceptes i que denuncies.

-Redacta un assaig, ben meditat, que tingui com a títol "Jo denuncio". L'assaig ha d'incloure:

• Presentació de la situació que denuncies.

• Recerca de les causes que produeixen aquesta situació.

• Proposta d'una solució.

• Extensió mínima 250 paraules.
• No es pot repetir un tema que ja ha tractat un  altre alumne.
• La vostra denúncia no es pot copiar de cap diari, revista o de qualsevol altre tipus de publicació.

• L'ortografia i la redacció han de ser correctes i queda prohibit l'ús d'un llenguatge tipus SMS o similar o l'ús d'expressions ofensives.
• Data màxima d'entrega: 25 d'abril de 2014 a les 23 hores.
• L'incompliment de qualsevol d'aquestes normes comportarà la no qualificació de l'exercici.

EN DEFENSA DE LA FILOSOFIA

Fotos dels guanyadors i de les classes que han participat

Acte final de la mostra de Fotofilosofia 2013

Benvolguts alumnes,

El passat dimecres 27 de novembre es va celebrar a la Facultat de Filosofia de la Universitat de Barcelona l'acte final de la mostra de Fotofilosofia 2013. S'escull aquesta data perquè es creu que Sòcrates va morir un "tercer dijous" de novembre. És la data que la Unesco ha decidit dedicar cada any a la Filosofia, un dia per recollir la vostra creativitat, les reflexions i per a celebrar l'afany pel saber racional.

 En aquest acte van ser guardonats 10 alumnes de segon de batxillerat del nostre centre per les seves fotofilosofies. Els alumnes premiats són:

-Maria Alberich Martí
-Anna Bofarull Ballús
-José Hernández Alonzo
-Laura Junquera Muñoz
-Albert Miguela Benavides
-Gerard Potau Cots
-Roger Pujol Torremorell
-Carlota Safont Salvans
-Marc Santasusagna Canal
-Àngel Rotllan Crusellas

 A tots ells felicitats i gràcies a tots per les vostres aportacions a la reflexió!

78) És possible que els animals tinguin ànima?

 69) UN PLAER O UN ENGANY?              

68) Quant estem disposats a pagar per morir?

Fet per: Gerard Potau Cots

67) La vida és un camí cap a la mort. I la mort, és un camí cap a la vida?