JO DENUNCIO

JO DENUNCIO

Jo denuncio totes – o la immensa majoria- de les polítiques i reformes que està aplicant el partit que governa a dia d’avui l’estat espanyol, el Partit Popular.

Abans de decidir-me a escriure aquestes ratlles m’he estat plantejant molta estona què volia denunciar però era incapaç d’escollir: reforma de l’avortament, reforma de les noves taxes judicials, reforma de l’educació (la coneguda com “La llei Wert”), reforma laboral –més poder per l’empresari i menys pel treballador-, no deixar votar als catalans –dic votar, no tiro més lluny-, escàndols de corrupció, retallades, pujar l’IVA al 21%, menys beques… Bé, era una llarga llista, però no per llarga no important. Qualsevol dels punts que he dit anteriorment mereixen una denuncia. Com que s’havia de triar un sol tema ho englobaré tot en denunciar la política actual del partit de govern.

Primer de tot m’agradaria començar –i seria molt incoherent si no ho fés- per les retallades. No és un tema més important que els altres, però a causa d’aquestes hi ha gent dormint a un caixer automàtic, es tanquen –o es privatitzen, que aquest seria un altre tema a denunciar- o classes sense calefacció i amb una quantitat d’alumnes massa elevada. L’actual govern, segons el meu perer, aconsegueix una cosa complicadíssima: convertit a milions d’espanyols en masoquistes. Sí, sí, fora cara d’extranyeses. El PP ha aconseguit que gent de classe baixa o classa mitjana els voti, tot i fent una política que fa que cada dia perdin valor adquisitiu i passin a ser més pobres, amb menys serveis i amb unes condicions de treball més dures.

Puc arribar a entendre que algú de classe alta, un empresari, els voti. És normal. Bé, algú de classe alta, un empresari, i no amant de la democràcia, els voti. Li fan la política que més bé li va: pot acomiadar molt més fàcilment als treballadors, pot ‘abusar’ més tranquil·lament d’ells ja que si els treballadors l’han de denunciar i portar-lo a judici hauran de pagar unes taxes judicials que faran que no ho facin per si “surt més car el suc que la sardina” o simplement no hi puguin arribar, no deixen expressar lliurament i pacificament a les urnes els catalans, el seu fill podrà seguir estudiant a l’escola privada i anar a la universitat sense problemes, possiblement faci algun negoci en brut i no passi res perquè tots es cobreixen a tots i un llarg etcètra.

El millor és quan, patint la pitjor crisis en dècades, surten els governants i diuen que paciència, que tot està millorant, que surten ja els famosos “brotes verdes” i que anem “en la buena dirección”. Però jo em pregunto i us convido a preguntar-vos també a vosaltres: ells han anat mai en la “mala dirección”? Ells han deixat mai els “brotes verdes”? No ens enganyem: tots els que diuen això, no han patit la crisis. El fill no ha entrat a la universitat pública per unes dècimes? No deixarà els estudis perquè els pares pagaran una universitat privada (si no hi anava ja de bon començament). Què s’han d’operar però hi ha llista d’espera? No esperaran i aniran a una clínica privada. Què volen avortar però ara està prohibit perquè un ministre ha decidit portar endavant una de les lleis més retrògrades i ha tirat endavant el que no va ni gosar Aznar? Doncs aniran a un altre país en una clínica privada. I així podríem estar hores i hores, explicant com d’hipòcrites són. Ah no! No puc acabar encara! Aquest punt és clau per entendre la manera de fer del PP: augmenta l’IVA fins al 21%, també la cultura. Anar al cine, al teatre o a un concert es converteix en un sacrifici per a moltes famílies per l’exagerat preu a causa d’aquest impost, i què fan ells? Redueixen fins a un 7-9% l’IVA… de la compra i venta d’obres d’art. M’abstindré de fer cap comentari. Treieu vosaltres mateixos les conclusions.

El greu problema és que fem exactament el que faig jo ara: queixar-nos davant d’un paper. Veiem les notícies i ens indignem, però tampoc fem res per canviar-ho. Mentre jo escric, tu llegeixes i un altre fa el que sigui, en algun racó d’aquest país algú està pensant si podrà sopar aquesta nit o a quin banc dormirà. Sí, potser se’ns encongeix el cor, però passen cinc minuts i ens n’oblidem. I això és el més trist de tot: han aconseguit fer un país –perdó per l’expressió- de merda i normalitzar-ho. Ens sembla normal que robin diners públics, els desnonnaments a famílies senceres o àvis, que retirin gairebé totes les beques, que no deixin que un poble no pugui decidir el seu futur, que es tanquin hospitals o que hi hagi cues d’esperes d’anys. Ens queixem molt i, al final acabem dient: però vaja... què hi farem?

Les conclusions i les possibles solucions són molt fàcils. Espanya ha d’obrir els ulls o s’estamparà, encara molt més fort, contra un mur de perdra. El Partit Popular va obtindre en les últimes eleccions majoria absoluta i des de llavors no ha parat de fer unes lleis que, com a mínim, ens han traslladat 30 anys enrere: castellà a les aules, no es podrà avortar sinó és un cas molt extrem, privatitzar els hospitals, condicions laborals pèssimes, que només acabin estudiant els rics i tenir un país d’ignorats i per tant molt més manipulable, poca credibilitat en els mitjans de comunicació (també eines de manipulació) i en la justícia… Només porten 2 anys de legislatura, per tant, encara en queden 2 més i no es preveuen molt millors. Després hi haurà eleccions i serà Espanya i els espanyols qui decideixin el seu futur: canviar de “dirección” o estampar-se. Dos anys amb el Partit Popular han sigut suficients per veure que volen l’Espanya del 1980, imagineu-vos amb 8. Però bé, no ens enganyem: uns, tot i ser de classe treballadora, votaran al PP i uns altres deixarem anar amb resignació el de sempre: què hi farem…?